VisualCubing
Ernő Rubik va construir el primer cub el 1974 per explicar geometria tridimensional als seus alumnes. Quan el va desordenar per primera vegada va descobrir alguna cosa incòmoda: no sabia tornar enrere. Va trigar més d'un mes a resoldre'l. Val la pena començar per aquí, perquè és el primer que s'oblida: el cub no va néixer com una joguina difícil, sinó com un material de classe que se li va escapar de les mans al seu propi autor.
El professor que es va quedar tancat dins del seu invent
Rubik feia classe de disseny a Budapest i el que volia resoldre era un problema mecànic, no un enigma: com fer que vint-i-sis peces girin les unes sobre les altres sense que el conjunt es desmunti. Aquesta part la va resoldre. L'enigma va venir després, i sense voler, el dia que va girar unes quantes cares per veure què passava i es va trobar amb un objecte que no sabia desfer.
El que va fer durant aquell mes és exactament el que fas tu ara: buscar seqüències que col·loquin una peça sense espatllar les que ja hi són, provar-les, anotar-les, repetir-les. Sense saber-ho estava escrivint el primer mètode de la història, a mà i a cegues.
Quaranta-tres trilions i una sola solució
I és que no és un trencaclosques qualsevol. Un 3×3 té 43.252.003.274.489.856.000 posicions diferents —quaranta-tres trilions ben bons— i només una està resolta. Si haguessis començat a girar-lo el dia del Big Bang, una posició nova per segon, avui no n’hauries vist ni l’u per cent. I tot i així, des de qualsevol d’elles es torna a la casella bona en vint moviments o menys. Sempre. Aquest número va trigar dècades a demostrar-se; girar el cub amb un mètode és, de bon tros, la part fàcil.
Aquell vint té nom: l'anomenen el número de Déu, i es va demostrar el 2010 repartint el càlcul entre moltíssims ordinadors. El bonic del resultat és el poc pràctic que és: demostra que el camí curt existeix, però no et diu quin és. Per això els mètodes que fem servir les persones resolen en cinquanta o seixanta moviments i no en vint — estan fets perquè càpiguen en un cap, no per ser òptims.
Els vuitanta, quan mig món es va encallar
Als anys vuitanta la joguina va sortir d'Hongria i es va convertir en un fenomen mundial: centenars de milions d'unitats venudes i una generació sencera lluitant amb sis cares de colors. Gairebé ningú ho aconseguia. Però uns quants van començar a apuntar seqüències que sempre funcionaven, i d'aquí van néixer els mètodes: receptes repetibles que converteixen un trencaclosques impossible en alguna cosa que s'aprèn.
El 1982 es va celebrar el primer campionat del món, a Budapest, i el va guanyar Minh Thai amb 22,95 segons. Guarda aquest número, perquè avui vint-i-tres segons és més o menys el que triga un aficionat constant amb un mètode de nivell mitjà. El que el 1982 era el millor del món, avui és una tarda qualsevol.
Dels quaderns a un idioma comú
Per compartir aquelles seqüències calia una cosa més: una manera d'escriure-les que signifiqués el mateix a Budapest que a Califòrnia. Així va aparèixer la notació, aquelles lletres que al principi semblen un jeroglífic i que en realitat són només els noms de les sis cares. Això és el que va convertir una joguina en un llenguatge: a partir d'aleshores, una fórmula trobada per algú a casa seva podia viatjar i funcionar igual a les mans de qualsevol.
Avui: tota una comunitat, i tres segons
Avui hi ha una comunitat mundial al voltant d'això. Competicions oficials de la WCA en més de cent països, categories a una mà, a cegues o amb els peus, i un rècord de resolució per sota dels tres segons. El que a Rubik li va costar un mes, avui es fa en un tancar i obrir d'ulls.
I entre aquell mes i aquests tres segons no hi ha cap truc: només cinquanta anys de gent anotant el que funcionava i passant-ho a la següent. Aprendre-ho avui és enganxar-se a aquesta cadena per on et vingui de gust.